POT UN BOCAMOLL
PRESIDIR UNA CAMBRA PARLAMENTÀRIA ?
NARCÍS OLIVERES I TERRADES.
Exsecretari de la mesa del Senat
Si el règim polític espanyol, com sap molt bé el senyor Bono, és un règim parlamentari, tots els diputats, tant si són del PSC com de qualsevol altra força, representen els ciutadans que els han elegit lliurement, i no el senyor Rodríguez ZapateroLa resposta és afirmativa pel que fa a l’Estat espanyol, en què un bocamoll presideix el Congrés dels Diputats. Un bocamoll és, segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, qui diu fàcilment allò que caldria callar. L’equivalent castellà és bocaza, paraula que el Diccionario de la Lengua Española defineix com qui parla més d’allò que aconsella la discreció. El president del Congrés dels Diputats, el senyor Bono, bocamoll, o bocafluix, com vostès vulguin, o bocaza (no ens retraguessin que en aquella Cambra l’única llengua és l’espanyola), ha recordat als 25 diputats del PSC que deuen l’acte al lideratge polític de Zapatero, i que sense la força política que representa potser molts no serien diputats, ja que els vots van ser mèrit d’ell, de la qual cosa cal que el PSC prengui nota. Va afegir-hi, en una frívola i barroera referència a una expressió popular, que «la sang no arribarà al riu».
Com tot president de qualsevol cambra parlamentària, el president del Congrés en té la representació, assegura la bona marxa del treball, dirigeix els debats, hi manté l’ordre i li correspon complir i fer complir el reglament. L’exercici d’aquestes funcions l’ha de fer amb neutralitat, imparcialitat i respecte pels membres de la cambra, i ha de ser conscient que tots ells han rebut la confiança dels seus electors, els quals també mereixen respecte i, per tant, és obvi que s’ha de guardar bé de fer qualsevol política de partit.
Al senyor Bono li agrada referir-se a la Constitució, afició que comparteix amb el PP i amb els altres nacionalistes espanyols que se l’han apropiat de tal manera que només hi ha els constitucionalistes, que són ells, i els nacionalistes, amb una entonació marcadament pejorativa, que som aquells que, precisament a l’empara de la Constitució, ens proclamem membres d’una altra identitat nacional, en el nostre cas Catalunya, per a la qual aspirem a la sobirania plena. Doncs bé, la Constitució, la seva i la nostra, diu clarament que els ciutadans tenen el dret a participar en els afers públics, directament o per mitjà de representants lliurement elegits en eleccions periòdiques per sufragi universal. Si el règim polític espanyol, com, sens dubte, sap molt bé (o ho hauria de saber) el senyor Bono, és un règim parlamentari, tots els diputats, tant si són del PSC o del PSOE com de CiU o d’ERC, o de qualsevol altra força política, representen els ciutadans que els han elegit lliurement. No representen el senyor Rodríguez Zapatero.
La tècnica de la representació La representació política és l’eix vertebrador dels règims democràtics. La invenció de la tècnica de la representació ha estat tan decisiva per al desenvolupament polític de la humanitat com hagin pogut ser-ho la invenció del vapor, l’electricitat, el motor d’explosió o la força atòmica. Va ser la tècnica de la representació, allò que va fer possible la institució del Parlament com un posseïdor d’un poder separat i independent del poder executiu, és a dir, del govern. Com totes les tècniques, la seva aplicació ha anat evolucionant. No va trigar a aparèixer la controvèrsia sobre el grau d’independència que haurien d’observar els representants respecte als representats, i per tal de preservar-ne la independència va sorgir la prohibició del mandat imperatiu que figura pràcticament en totes les constitucions. L’espanyola diu literalment que els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu. Cal, però, matisar que tot i aquesta prohibició expressa, el mandat imperatiu ha estat substituït per un mandat de facto entre els representants i les direccions dels seus diferents partits polítics, els quals tendeixen a convertir-se en aparells de gestió, sovint en simples màquines electorals, procedir que contribueix al descrèdit de la classe política davant l’opinió pública. El mandat imperatiu és, amb tota certesa, un dels temes més difícils, no ja del dret parlamentari, sinó del dret constitucional. En la pràctica, cada parlamentari és, sobretot i abans que res, membre d’un partit, les instruccions del qual segueix quasi automàticament en el si del Parlament, de tal manera que es pot parlar d’una unitat política d’acció i constatar que les decisions es podrien prendre per mitjà d’una simple ponderació dels vots dels diferents partits.
És possible que en el debat pressupostari, en què se situa el punt crític de la polèmica relativa al finançament i en el qual podríem trobar la causa de l’advertiment de José Bono als diputats del PSC, aquests no interrompin la unitat política d’acció entres les files socialistes i el govern. Em temo que procediran així. Serà la seva responsabilitat i la dels dirigents del partit, responsabilitat davant la ciutadania, evidentment. La del president del Congrés dels Diputats era mantenir la neutralitat, la imparcialitat i el respecte, sobretot el respecte als electors.
